Josep Subirats i Samora (1914 – 1997)

 
Josep Subirats va néixer al barri de Gràcia de Barcelona el 26 de febrer de 1914. El seu pare, originari de Freginals, era ebenista; la seva mare, carnissera al mercat del Ninot barceloní, havia nascut a Poboleda, al Priorat, un poble sempre present en la vida i en l’obra  de Josep Subirats.

Quan encara no és en Josep, sinó el “Papitu” -nom que mantindrà tota la vida en el cercle dels íntims-, la família va instal·lar-se a l’Eixample, en uns baixos del carrer de Muntaner on el pare va obrir el seu taller i on, des de molt petit, ell es va moure entre fustes i eines.

Els seus anys d’escola no són feliços i als 12 anys l’abandona i comença a dibuixar i a gravar en fusta. Molt aviat s’inscriu a Llotja per estudiar Belles Arts. El pas per Llotja, en uns moments d’ampli debat estètic i d’efervescència creativa, serà la base de la seva formació artística i intel·lectual; aquell mal estudiant que ha fracassat escolarment obté ara, com per art de màgia, la qualificació d’excel·lent i adquireix una cultura sòlida.

També aprèn l’ofici de fuster sota la tutela del seu pare, que malda per subjectar-lo a una feina i no s’adona que el seu fill no vol construir cadires, sinó només inscriure en la fusta les formes del món. L’any 1927 el pare haurà de cedir i permetre que entri com aprenent a l’estudi de dibuix i decoració de Josep i Ricard Fàbregas.

Del 1927 en són els seus primers dibuixos, pintures i apunts actualment conservats, i en ells ja es perfila la voluntat d’adquirir un llenguatge personal.

L’arribada de la República afavoreix l’eclosió de les noves tendències, de la controvèrsia artística en la qual participa plenament, i, per tant, la possibilitat de trobar un camí propi en la cruïlla de les avantguardes i de la tradició.

L’any 1931 treballa en una casa d’arts gràfiques; el 1932 col·labora amb el cartellista Josep Alumà i amb Antoni Clavé, amic seu des de l’adolescència. Entra al Cercle Artístic de Sant Lluc, a l’Associació de Cartellistes, participa a nombrosos concursos de cartells, aconsegueix diversos premis i accèssits. El 1934 exposa dues pintures al Saló de Primavera de Barcelona.

Només té vint anys, però ja és un valor amb nom propi entre els pintors joves. Tot i així, ell es considera, sobretot, un dibuixant, algú que busca la seva forma d’expressió i que és especialment sensible a la mirada japonesa que en aquell temps ha arribat a Europa amb força.

Però tot serà capgirat per la història col·lectiva. Pel juliol del 36 és a Poboleda. Fa temps que s’estima una noia d’aquell poble que també viu a Barcelona, la Teresa Martori; i dibuixa, dibuixa. Queden magnífics dibuixos, plaents i tranquils, d’aquells dies que aviat seran tan complicats.

Després, tot s’accelera: comença la guerra. Ell és miop, i l’adscriuen a serveis auxiliars, fet que li permet seguir, de moment, a Barcelona. Entra al Sindicat de Dibuixants i comença a treballar amb el grup de cartellistes del PSUC, del qual serà director artístic junt amb Martí Bas.

Fa diversos cartells, alguns de gran difusió, col·labora com a ninotaire a “l’Esquella de la Torratxa”, decora els menjadors infantils organitzats pel PSUC.

És en “Subi”, un més d’aquella colla de joves artistes de la que formaven part en Tísner, en Pere Calders, i tants altres, que van posar els seus recursos al servei de la propaganda antifeixista i van crear aquells cartells de guerra que encara avui ens impressionen.

Després, és mobilitzat i comença un llarg periple, entre el front i la reraguarda, que ell va recordar sempre amb més ironia que rancúnia. No és pas un lluitador: és més aviat un soldat Chvéïk perdut en el gran desastre, arrapat al llapis per deixar constància, en tota ocasió, de l’expressió momentània d’un rostre, de la gràcia d’unes fulles damunt la carcassa fèrria d’un tanc.

Pel febrer del 39, passa la frontera pirinenca amb les restes de l’exèrcit republicà i és internat  a Barcarès. Aquell temps de misèria i de desolació, de gana i de fred, de profunda tristesa, deixarà en ell un record inesborrable. Josep Subirats ens n’ha llegat unes imatges sorprenents.

No té paper, només engrunes de fulls ja utilitzats, però encara dibuixa, i dibuixa, i dibuixa. Dibuixa els terribles senegalesos a l’altra banda dels filferros, les fràgils tendes de campanya amb els quatre estris quotidians, els perfils dels cossos vençuts, ajaguts a la sorra, matant el temps vora la mar, inventant quimeres per sortir d’aquell marasme.

Tota la humanitat i l’angoixa d’aquella hora són patents en aquests apunts superbs, en la grandesa d’uns papers ratats. Fins i tot en aquella situació extrema troba motius de reflexió artística, lligats a la seva formació. Ho explica, per exemple, en un fragment d’una carta a la Teresa, escrita el 27 de juliol de 1939 en castellà perquè així ho exigia la censura:

“…Mai no hauria cregut que veuria la meravella de cels ennuvolats que veig aquí i precisament en aquest vast escenari en el que tota cosa queda agafada a la línia de l’horitzó i permet veure el màxim d’espai. És una immensa ciutat de línies horitzontals a les barraques, a la sorra i al mar. Les curtes línies verticals, de pals. Pals de filferrades, de l’enllumenat, i de barques que toquen la platja en caure la tarda, quan surten a pescar. Aquestes línies sintetitzen Barcarès. Elles, vaig aprendre fa anys a la classe de composició, representen la calma i l’equilibri….” (Carta a Teresa, 23/7/39)

De Barcarès passa a Perpinyà, on un metge francès l’acull a estones a casa seva a canvi de realitzar els retrats familiars; la vida és incerta i tot sembla possible. Marxar a Amèrica, potser?

Les cartes que li escriu Teresa, que s’ha quedat a Catalunya, el retenen, i el març del 1940 torna a Espanya, on serà presoner en un batalló disciplinari durant un any.

El 1941 comença per a Josep Subirats una altra etapa, potser encara més dura, en alguns aspectes. Ara ja no té l’ocasió de participar en un debat estètic, impossible, com qualsevulla forma de debat.

S’ha casat amb Teresa, aquella noia del Priorat i comença a treballar a la Societat Anònima d’Arts Gràfiques (S.A.D.A.G.), on  exercirà la direcció artística fins al 1947.

En aquells anys de postguerra, la vida no és pas fàcil. Aviat arriben els fills, la Marina, l’Antoni, en Ramon i l’Albert.

Josep Subirats es concentra en la feina de publicitari: anuncis, etiquetes, cartells, productes efímers, de consum immediat. També il·lustra llibres, però hi ha poca demanda en aquest sector editorial. Passa per diversos tallers de publicitat fins que s’estableix pel seu compte, en un petit taller que dirigirà durant trenta anys.

La feina professional d’encàrrec no li deixa gaire temps per a la creació lliure. D’aquesta manera es converteix en una figura que sempre reivindicarà amb orgull, en un “pintor de diumenges”: un artista que aprofita tots els seus lleures per seguir treballant en allò que realment li importa, algú capaç de construir una obra personal no sotmesa als criteris del mercat, a les influències i a les modes.

I és que precisament perquè les modes i els valors mercantils van canviant, ell ja no es reconeix en l’estètica dels cinquantes, dels seixantes. Per a un home de la seva sensibilitat, la marca inicial era massa forta per poder ser torçada des de fora; només la recerca  constant pot fer variar les formes, els procediments, els punts de vista, en un intent d’expressió no subjecte a cap consideració externa a la pròpia dinàmica artística.

Tot i així, durant els primers anys d’aquest període encara no renuncia del tot a donar a conèixer la seva obra: porta dibuixos i gravats a les exposicions municipals d’art, a les primeres Biennals hispanoamericanes, al premi Ynglada-Guillot.

El 1951 exposa a la sala Egea, a Barcelona. El 1953 obté la medalla de plata del XII Saló de Tardor de Palma de Mallorca. Són els darrers intents. Visita alguns marxants, va a la Sala Parés.

Tothom li diu que el que fa és molt bo, però que no és pintura; el dibuix és tingut, en aquells anys, com un art menor. Els seus amics de sempre, –Hernan Picó, Ramon Llovet– venen pintura, li aconsellen els olis de pinzellada gruixuda, el recomanen. Ell ho deixa córrer: se sent dibuixant, no pintor, i no vol dedicar-se a allò que, irònicament, anomena “quadrets per menjador”.

Els seus dibuixos són  fruit d’un repte amb ell mateix, no amb un món on el triomf es mesura per uns èxits furtius. I és per això que sempre està disposat a ensenyar-los, a regalar-los a qui els pugui apreciar, a parlar-ne. Però sobretot està decidit a seguir el seu camí, preservant la seva feina encara que sigui al preu de l’anonimat, no pas perquè no li importi l’opinió dels altres, sinó perquè s’exigeix rigor.

De fet, és una posició vital que ja va expressar en algunes de les cartes escrites el 1939 a Teresa des de Barcarès: l’art ha de ser entès com una vocació a la qual cal plegar-se sense demanar res, per feixuga que sigui:

Aquest gust per l’art va fer que Josep Subirats es mantingués fidel als seus temes de sempre, a la representació de la marginalitat: els camps de les afores de Barcelona, d’aquesta ciutat canviant. Gràcies a ell,  molts dels seus perfils -les fires de barri, els camps de futbol, les barques del moll, les vinyes dures i els ametllers florits del Priorat-, mantenen viva la nostra memòria.

Després, quan va poder viatjar, primer per Espanya, incorpora als seus horitzons la Soria de Machado (en qui percebia un solitari com ell), la Salamanca del Segle d’Or, l’Albarracín moresca, la Cuenca abocada als escarpats, les planúries de La Mancha.

I més tard, París, la ciutat mítica de la seva joventut; i Portugal, i Bèlgica, i Londres. I més tard encara, San Francisco i Mèxic, seguint itineraris vitals dels fills.

Però per damunt dels canvis de paisatge, hi ha una mateixa mirada, una mateixa visió, perquè allò que busca no és el retrat, sinó, -tal com va escriure una vegada-, la voluntat d’expressar, amb la màxima simplicitat, la seva adoració secreta de la forma i el color.

Josep Subirats es va passar quaranta anys treballant com a dibuixant publicitari, atent en tot moment a les noves tendències, però allunyat del món artístic. Tot i així, als anys vuitanta, ja força gran, torna a Sant Lluc, a dibuixar del natural i a seguir depurant la seva capacitat de dir, amb una sola ratlla, tot un gest, tot un instant, tot un univers.

L’any 1990 exposa els seus dibuixos mexicans al Palau de Belles Arts de San Miguel de Allende, a l’estat de Guanajuato, on l’any següent es fa una nova exposició.

El 1993 entra en contacte amb en Valentí Sala i l’Àngels Muntané, marxants d’art i amants del dibuix, que queden seduïts per aquella obra estranyament desconeguda.

Gràcies a ells es fa una exposició homenatge a Barcelona, a la sala de Caja de Madrid, en la qual col·labora la Generalitat de Catalunya, i un altra a la Galeria Muntané de Port de la Selva.

L’any següent, presenta una exposició a Madrid, a una sala de la mateixa Caja de Madrid. En tots els casos es produeix la mateixa sorpresa: com és que una obra tan interessant no ha estat coneguda fins ara?

Mentrestant, però, les seves forces s’esgotaven de pressa, treballades pels anys i per les desventures familiars.

El 4 de setembre de 1997 mor a Barcelona, i reposa a Poboleda, prop del Montsant, dins aquell paisatge que tant va estimar.

D’altres exposicions, més tard, han seguit exposant els seus dibuixos, retornant-nos la seva mirada serena i sensible alhora, retalls de figures i paisatges que poc a poc entren en el record.

Veure curriculum de Josep Subirats >

Text: Marina Subirats i Martori